La resiliència és la capacitat per fer front l’adversitat. És un procés dinàmic que compren l’adaptació positiva dins d’un context significativament advers. Per tant, en el context de la cura al familiar malalt, fa referència a la capacitat del cuidador per fer front als estressors derivats de la situació de la cura, sense que la seva salut física i psicològica es vegi greument compromesa, ni el seu funcionament habitual alterat.

Els diferents estudis realitzats fins al moment sobre resiliència, han evidenciat la seva interrelació amb distintes variables relatives a: el context i transicions de la cura i, a l’estat del malalt i els recursos utilitzats pel cuidador. El suport social rebut pel cuidador, la valoració que fa dels estressors o les estratègies d’afrontament utilitzades, són també factors tradicionalment vinculats a la seva resiliència. La literatura més recent conclou que els aspectes subjectius relacionats amb els recursos interns i la seva manera de valorar la situació, són els que realment determinen l’adaptació a les circumstàncies. A més a més del tipus de relació prèvia a l’assistència entre el cuidador i la persona depenent. La qualitat d’aquest vincle modifica la relació entre l’estrès experimentat i les seves conseqüències en la salut del cuidador, actuant la percepció d’intimitat i d’afecte respecte a la persona com a estratègia d’afrontament, i repercutint per això, positivament en la resiliència de la persona. 

Altes puntuacions en resiliència s’han associat a una elevada satisfacció amb aspectes de la personalitat del cuidador, com baixos nivells de neuroticisme i alts nivells d’extraversió, autoeficàcia, autoestima i autocura. Per tant, no tots els cuidadors responen de la mateixa manera l’estrès; les persones resistents, tendeixen a utilitzar més estratègies efectives, essent les més eficaces les centrades en el propi problema, i no tant en l’emoció que aquest suscita.

Dintre del patiment emocional en la cura del familiar malalt, es dóna també un desenvolupament personal. Han descrit que, majors nivells de dol poden predir major sensació de creixement (Leipold et al., 2008). Malgrat, pel que fa a la depressió, Ott et al. (2007), han descrit que nivells elevats de simptomatologia depressiva disminueixen els nivells de creixement personal. Probablement perquè en el dol hi ha una pèrdua anticipada i el cuidador pot anar desenvolupant noves cognicions dirigides a pal·liar el seu malestar, el que implica un creixement personal, a diferència del quadre depressiu, que podria ser el resultat del fracàs de tal estratègia de defensa.

La investigació en aquest àmbit és rellevant per poder entendre, i potenciar, els mecanismes que actuen com a factors de protecció davant situacions de risc. Des del punt de vista clínic és interessant per a l’elaboració de futurs programes de prevenció i promoció per als cuidadors, i per tenir més coneixements sobre com es comporta la resiliència com a factor de protecció en situacions d’estrès crònic.

                                                                              Natalia Cuenca

Infermera i Neuropsicòloga Clínica

C/ Llagostera, 4- Tel. 93 455 86 30

www.centrosamunt.com